L’ARBRE

Una vegada hi havia un arbre que estimava un nen petit. I cada vegada que el nen venia a veure’l, li agafava unes quantes fulles i se’n feia corones per jugar al rei del bosc. Pujava pel seu tronc i es gronxava a les seves branques i li menjava les pomes. I jugava a cuita amagar amb l’arbre. I quan ja estava cansat, s’asseia i s’adormia a la seva ombra. I el nen estimava l’arbre... Molt, l’estimava. I l’arbre era feliç.
Però el temps va anar passant i el noi es va fer gran... I l’arbre moltes vegades se sentia sol. Aleshores, un dia, el noi va anar a veure l’arbre i l’arbre li va dir: “Vine, noi, puja pel meu tronc i gronxa’t a les meves branques, menja les meves pomes, juga sota la meva ombra i sigues ben feliç”. “Sóc massa gran per pujar-hi i jugar- digué el noi– Vull comprar coses i passar’m-ho bé, vull diners. Me’n pots donar tú , de diners?”. “Tan sols tinc fulles i pomes. Agafa les meves pomes, noi, i ves-les a vendre a la ciutat. Així tindràs diners i seràs feliç”.
Així doncs, el noi pujà dalt de l’arbre i li agafà les pomes i se les endugué. I l’arbre era feliç.
El noi va estar molt de temps sense venir... I l’arbre estava trist. Llavors, un dia el noi va tornar i l’arbre es va alegrar molt i li digué: “Vine, noi, puja pel meu tronc, gronxa’t a les meves branques i sigues feliç”. “Estic massa ocupat per pujar als arbres –digué el noi-. Vull una casa que em guardi del fred, vull una dona i vull fills i, és clar, necessito una casa. Em pots donar una casa?”. “No tinc casa, -digué l’arbre-. El bosc és la meva casa, però pots tallar les meves branques i fer-te’n una casa. Aleshores seràs feliç”.
Així doncs, el noi va tallar les branques i se’n va anar a construir la seva casa. I l’arbre era feliç. El noi no va venir durant molt de temps. I l’arbre era tan feliç que amb prou feines podia parlar.
Un dia, el noi es presentà i l’arbre tot xiuxiuejant li va dir: “vine noi i juga”. “Sóc massa gran i estic massa trist per jugar –va dir el noi-. Vull una barca que se’m endugui ben lluny d’aquí. Em pots donar una barca?”. “Talla el meu tronc i fes-ne una barca. Podràs navegar i això et farà feliç”. Així doncs, tallà el tronc i se’n va fer una barca, i se’n va anar a navegar. I l’arbre era feliç... Però d’aquella manera, sabeu?...
I després de molt de temps va tornar el noi. “Ho sento -digué l’arbre– ja no em queda res per donar-te. Ja no tinc pomes”. “Les meves dents són massa febles per menjar pomes -va dir el noi”. “Ja no tinc branques –va dir l’arbre-. Ja no t’hi pots gronxar”. “Sóc massa vell per gronxar-me a les branques –va dir el noi-”. “Ja no tinc tronc –digué l’arbre-. Ja no pots pujar-hi”. “Estic massa cansat per pujar-hi –digué el noi-”. “Ho sento –digué l’arbre– m’agradaria donar-te alguna cosa... Però no em queda res, tan sols una soca. Ho sento...” “No emcalen massa coses ara –digué el noi-. Tan sols busco ara un lloc quiet per seure i reposar. Estic molt cansat”. “Bé –va dir l’arbre– redreçant-se tant com va poder. Una soca vella és bona per seure i reposar una estona. Seu i reposa”. I el noi ho va fer. I l’arbre se sentí feliç.